NOTA: Els documents verifiquen aquesta singular figura de l’eremita modern, no és un fake. És veritable biografia d’una persona en els últims anys de la seva vida. DEP David Bufarull.

En David no vivia cada dia així, però és un exemple de retir i simple escapada a la mare natura, dels finals dos anys de la seva vida plena de fites atlètiques i alpinistes. La localització ha estat seleccionada curosament, i analitzada prèviament amb el Google Maps: Latitud: 41°17’37.27″N – Longitud: 1° 2’36.71″E

David Bufarull: El último ermitaño.

Capafonts,  2023.

La ruptura que denominà «la gran amputació» el filòsof contemporani Timothy Morton; aquell moment traumàtic en el qual, per a constituir-se com a humans, els nostres avantpassats van haver de negar els col·lectius dels quals formaven part. La naturalesa era el que quedava fora del privilegi d’ésser humà (Morton, 2017) i aquest és l’eix central de David Bufarull: El último ermitaño, juntament amb una intencionalitat dissident amb l’exemple dels anacoretes[1].

Segons aquest autor, la revolució agrícola que va donar pas al Neolític va ser el principi de l’escissió humà/no-humà, amb la domesticació d’animals i plantes amb les primeres formes d’acumulació de bens i objectes (Rowan i Camps, 2021). Enfocant aquest canvi de perspectiva i maneres de fer, David Bufarull: El último ermitaño és una crítica a la vida farta de comoditats i luxes que la societat del benestar ens imposa.

La videocreació de 5 minuts segueix durant 24 hores a David Bufarull, practicant l’eremitisme, retrat fidel i vivencial en un dels períodes més durs de l’any, l’hivern, i en un indret feréstec i indòmit com les muntanyes de Prades. Localitzacions allunyades de la societat, l’entorn del poble de Capafonts, el refugi del Pastor i la cabana a dalt de l’arbre.

Endinsar-se en el relat humà del dia a dia, des de la perspectiva del retrat d’un anacoreta. Vivències reals d’un amic muntanyenc, exbomber i especialitzat en supervivència al bosc. Despertar-se a la cabana de l’arbre del Refugi del Pastor, després dels 4º- 5º sota zero. Passar dia i nit a la natura, aïllat de la civilització, una supervivència diària com si fos l’últim dia a la Terra.

La rutina diària convertida en cant a l’ecosistema, al retorn de formar-ne part, desfent la gran amputació de Morton. Una supervivència de l’albada fins a la negra nit, que amaga discursos epistemològics, amb preguntes metafísiques. Qui som? D’on venim? Què fem aquí?

L’eremita Bufarull es fabrica els ganivets i les canyes de pescar, sap fer nusos i paranys, porta damunt un kit de supervivència, i sempre té present que és dins la natura. Amb el seu estil ens mostra la vida en la seva senzillesa, sense l’artificiositat de la modernitat. En aquest sentit, els recursos expressius, també es basen en mínims i deixant que la natura exerceixi una mimesi tecnològica, substituint el software d’efectes, com per exemple reflexes de la llum de l’escena, o desenfocament del fons i primers plans través de la vegetació.

La videocreació també elimina efectes de transició entre escenes, transicions sense artificiositats on el temps és natural, sense presses, com un mantra. En l’edició, el muntatge vol aconseguir l’apropament mitjançant la senzillesa, amb plans omnipresents, sense subjectivismes ni accions des del punt de vista de càmera; que donarien massa protagonisme a un altre subjecte. Un espectador no humà, qui contempla i alhora enregistra és el mateix bosc, l’entorn natural que observa l’individu, o un animal, un insecte, potser les pedres observen.

La llum va in crescendo com el dia, neix amb la boirina del despertar i jau al capvespre, per culminar en la negra nit on els estels donen pas a la transcendència i la petjada humana es dilueix en la immensitat del cosmos.

Deixant de banda la ràdio de l’eremita, amb música clàssica (que és un cant de joia a la vida), la banda sonora és fidel a l’entorn. Silenci i el so de l’ambient que durant milers d’anys ens ha acompanyat, el vent xiulant amb les fulles, l’ofrena a la posta de Sol amb l’harmònica, les branques cruixint al pas, llenya i foc crepitant, el riure humà de la plenitud en la soledat com metàfora de l’ésser en l’infinit cosmos.

Reflex de l’essència, un sobreviure’s introspectiu que alliçona amb l’exemple, un cant d’amor cap a l’ecosistema. Una epopeia natural que fuig de la civilització a la recerca de la il·luminació a través de la senzillesa, tan preuada en un món emborratxat de tot i necessitat de tant.

[1] L’anacoreta és la persona que viu en un lloc solitari, entregat completament a la contemplació i a la penitència, aïllada de la comunitat.

Caixa amb esquís i canya de pescar fets per David Bufarull.

Localitzacions de David Bufarull: Ruta de desplaçament i la de durant el rodatge, ja que el Sol no es veu ponent-se per l’ermitori, a causa de la frondositat del bosc. Per això es va traçar el tercer emplaçament; la posta de Sol (gravada dalt) al costat del famós cim de pedra del pic Picorandan.

Entre els documents que ajuden a validar el relat, apareixen els estris que ajuden a fer la vida fàcil o són necessàries per defensar-se, tallar, caçar, etc.  Són eines com canyes de pescar, ganxos o armes que David Bufarull confeccionava. Com per exemple els ganivets de metall que esmola i tempera, talla i confecciona el mànec, i les vesteix amb la pell dels animals caçats.

Caseta de pedra de David Bufarull. Capafonts, 2023.

La ràdio també és un mecanisme important, ja que l’ajuda en dos sentits; alertar a la fauna autòctona de la seva arribada i les seves bones intencions i donar companyia amb música i de tant en tant alguna veu humana.

S’ha trobat un paral·lelisme en l’exemple d’Andrés Manso Serrano, un eremita de 84 anys de Puertollano, i que te per companyia un gos i la ràdio de piles.

Un altre exemple d’eremita és la de Maria Montserrat Domingo, que fa 44 anys que viu a Sant Joan del Codolar al Montsant, a prop de Capafonts. Maria Montserrat comenta:

• Hay días que por la noche se cogen las estrellas.

• Des de la soledad se puede llegar a los otros.

També en aquest ordre de rodatge dels diversos plans i localitzacions són necessaris els tempos, que ajuden alhora a la divisió de les escenes.

El fet de seguir amb la càmera les 24 hores (menys 6/7 de dormir) divideix, per causes de llum i producció, el rodatge en dos dies, 6 i 7 de desembre, i així poder gravar el despertar de l’albada estan in situ.

Per poder gravar totes les escenes, localitzacions i accions cal doncs fer-se un planning d’hores: